La gestió de la Unió Europea en les crisis de Síria i Ucraïna
Història de la Unió Europea
El 8 de maig de 1945 va finalitzar la Segona Guerra Mundial. Europa va quedar devastada i els Estats Units i l’URSS van esdevenir en les dues noves grans potències mundials, amb gran poder econòmic, polític i militar. Amb interessos diferents, es van enfrontar en la Guerra Freda per la qual Europa va quedar dividida durant més de 40 anys.
Europa en aquell moment necessitava estabilitat i seguretat. No es podia permetre tornar a patir els greus conflictes de la guerra, la destrucció, la mort i l’empobriment. Quatre dirigents polítics van veure aquesta necessitat i van crear noves estructures a Europa Occidental, que van permetre establir una unió econòmica i política entre els països europeus. Aquests van ser:
- Robert Schuman: Ministre d’Assumptes Exteriors francès
- Konrad Adenauer: Primer Canceller de la República Alemanya
- Alcide De Gasperi: Primer ministre d’Itàlia
- Winston Churchill: Primer ministre del Regne Unit
George Marshall, Secretari d’Estat dels Estats Units, l’any 1947 va presentar el Pla Marshall. Aquest pla volia reconstruir els països d’Europa ja que després de la Segona Guerra Mundial van quedar destruïts.
El 4 d’abril del 1949 es va crear l’OTAN (Organització del Tractat Atlàntic Nord). La seva finalitat era assegurar la llibertat i la seguretat dels països que hi formaven part mitjançant accions polítiques i militars.
D’aquests 12 membres, 10 eren països d’Europa Occidental i tots junts van crear el Consell Europeu. La seva funció era definir l’orientació política i les prioritats de la Unió Europea.
Al llarg d’aquests anys hi ha hagut més incorporacions fins a arribar als 30 països actuals:
El 9 de maig de 1950, Robert Schuman, va proposar un projecte que tenia com a objectiu la pau i l’estabilitat econòmica dels països de la Unió Europea. Va veure que era de vital importància posar en comú el control de l’acer i el carbó. Era l’única solució perquè no esdevinguessin més guerres. L’acer s’utilitzava per fabricar armes i el carbó era indispensable pel funcionament de les fàbriques i els transports. D’aquesta manera, la Declaració Schuman, suggeria la creació de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA) en la que els membres d’aquesta comunitat posarien en comú la producció i regulació del carbó i l’acer.
Els sis primers membres en formar part de la CECA van ser: Alemanya, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg i els Països Baixos.
En paraules de Schuman en aquesta declaració: “La posada en comú de les produccions de carbó i acer canviarà el destí d’aquestes regions que durant tant de temps s’han dedicat a la fabricació d’armes de les quals elles mateixes han estat les primeres víctimes”.
L’any següent, el 18 d’abril de 1951, es va firmar el Tractat de París o també conegut com el Tractat de la CECA. El seu objectiu era fer interdependents els sectors del carbó i l’acer perquè així cap país pogués mobilitzar les forces armades sense que els altres països se n’adonessin. Però va haver de passar un any perquè entrés en vigor, el 23 de juliol de 1952.
Els sis països integrants, en veure l’èxit aconseguit amb el Tractat de la CECA, van decidir formar un mercat comú per ampliar la unió i cooperació en altres sectors econòmics. El 25 de març de 1957, es van signar dos tractats, el Tractat constitutiu de la Comunitat Econòmica Europea (CEE) i el Tractat constitutiu de la Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom). Se’ls coneix com els Tractats de Roma.
L’any 1965 es va firmar el Tractat de Fusió, que agrupa els poders executius en un de sol i es va constituir la Comunitat Europea (CE) a partir de la fusió de la CECA, la CEE i l’Euratom.
A la dècada dels 70, les comunitats europees van acceptar lleis que es centraven a protegir el medi ambient citant, “Qui contamina, paga”. A partir d’aquesta decisió, es van crear moltes ONG mediambientals.
Durant el 1980, cada cop més països s’anaven incorporant a la CE i aquesta no només es centrava a comercialitzar i en fer negocis sinó que també col·laborava en altres sectors. Cinc anys després, el 14 de juny de 1985, cinc països van signar l’Acord de Schengen per eliminar de manera progressiva els controls de les fronteres del seu país. L’objectiu principal era que hi hagués un règim de lliure circulació pels països que van firmar l’acord, la major part dels membres de la UE i altres països que no en formen part.
Simultàniament, els 12 països membres de la CE van firmar l’Acta Única Europea (AUE), un tractat internacional amb la finalitat d’aconseguir un mercat interior que implicaria un espai lliure de circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals garantitzat.
Amb el Conveni Schengen, el 1990 es van poder completar i definir les condicions i garanties per establir un espai privat de controls en les fronteres interiors. Aquest acord va entrar en vigor el 1995. Finalment, l’Acord Schengen i el Conveni Schengen juntament amb altres acords i normes relacionades, es van integrar al 1999 al marc de la UE. En l’actualitat forma part de la legislació de la UE.
Mentre s’estava treballant per integrar l’Acord i el Conveni Schengen, el 2 d’octubre del 1997 es va firmar el Tractat d’Amsterdam. El seu propòsit era reformar les institucions de la UE per preparar l’arribada de futurs països membres. L’1 de maig de 1999 va entrar en vigor.
En el Tractat de Maastricht del 1992, la “Comunitat Europea” (CE), va decidir canviar el nom a un més general i va passar a anomenar-se “Unió Europea” (UE). Aquest tractat, a part del canvi del nom, de forma paral·lela va permetre modelar una nova unió de països europeus. Tenia un gran interès en les polítiques comunes de defensa, de ciutadania i de protecció del medi ambient. Als membres del tractat se’ls va acceptar en l’anomenada zona euro. Tot i que aquest tractat es va acceptar el 1992, no va entrar en vigor fins l’any 2000.
El 26 de febrer del 2001 es va firmar el Tractat de Niça. El seu objectiu era preparar la UE per futures ampliacions. Però no va ser fins l’1 de febrer del 2003 que va entrar en vigor. Des de l’inici de la creació de la UE s’han anat afegint molts països, per això la seva intenció va ser reformar les institucions de la UE per tal que poguessin funcionar els 25 països membres del moment.
Finalment, el Tractat de Lisboa, ha estat l’últim acord destacable firmat pels països de la UE. El seu objectiu principal segons la mateixa UE és “fer la UE més democràtica, més eficient i que estigui millor capacitada per abordar, amb una sola veu, els problemes mundials, com el canvi climàtic”. Es va firmar el 13 de desembre del 2007 i va entrar en vigor l’1 de desembre del 2009.
Avui en dia, la UE consta de 27 països membres, que s’han anat incorporant des de la seva creació.
MEMBRES DE LA UE: Alemanya (1958), Bèlgica (1958), França (1958), Itàlia (1958), Luxemburg (1958), Països Baixos (1958), Dinamarca (1973), Irlanda (1973), Grècia (1981), Espanya (1986), Portugal (1986), Àustria (1995), Finlàndia (1995), Suècia (1995), República Txeca (2004), Xipre (2004), Eslovàquia (2004), Eslovènia (2004), Estònia (2004), Hongria (2004), Letònia (2004), Lituània (2004), Malta (2004), Polònia (2004), Bulgària (2007), Romania (2007) i Croàcia (2013).
Actualment, molts països volen formar part de la UE, però aquest, és un procés molt llarg. Uns exemples són:
Al 2020, el Regne Unit va abandonar la UE i recentment s’ha celebrat la Conferència sobre el Futur d’Europa on algunes de les seves propostes podrien implicar un nou Tractat.
Una de les propostes de les que s’està parlant és el canvi climàtic, preocupant per a tothom ja que tots estem afectats. Per encarar aquest problema hi ha el Green Deal, un projecte de la UE on els objectius principals són: aconseguir una UE neutra climàticament d’aquí l’any 2050, protegir la vida reduint la contaminació, contribuir a garantir una transició justa i integradora, desenvolupar energies netes, fiables i assequibles i el desenvolupament del finançament de la transició i transformar l’agricultura i les àrees rurals.
